La política acostuma a tenir tints novel.lescos i còmics, però no és tan habitual que tingui derivacions tràgiques. Durant l'últim any hem anat seguint la tragèdia protagonitzada pels socialdemòcrates i el seu líder des que van guanyar les eleccions de l'abril. Després de molts anys a l'oposició, després d'intentar-ho diverses vegades, arriben al Govern en una situació molt complicada i amb una aritmètica parlamentària adversa i d'una ironia cruel. Els paral.lelismes amb el procés constituent són inevitables i queden reforçats pel retrobament de certs protagonistes d'aquell moment. Tot plegat té un aire grecoromà, molt circular.

Com que n'hi ha que també parlen de cultura judeocristiana --vagi per endavant que ho considero un invent aberrant, ja que el Cristianisme és, de fet, hereu del paganisme clàssic-- calia reequilibrar la tradició. ¿I qui millor que ApC, que ha fet de l'equilibri, l'equidistància i la concertació veritables paraules fetitxe? Si Jaume Bartumeu, Ladislau Baró i algun altre són personatges tràgics, ara ja sabem que Eusebi Nomen és un personatge bíblic; i no només perquè alguns --a dreta i esquerra-- vegin la seva actuació com una de les set plagues que van assotar l'Egipte dels faraons.

Nomen és una mena de Moisès cridat a alliberar els andorrans de l'esclavatge del bipartidisme i portar-los a la terra promesa de la concertació. "A Andorra pel Canvi farem la concertació", se'ns va dir i repetir als espots de campanya. Però ja durant la cursa electoral es va evidenciar que la manera de fer aquesta concertació no seria la que, a priori, alguns s'esperaven. ApC no volia seguir el camí dels partits de centre a l'ús i rebre garrotades a banda i banda.

Ni tampoc comprometre's amb un dels dos grans i deixar que el peix gran es mengés el petit. Des del primer moment va quedar clar que l'equidistància que practicava ApC no era la de situar-se al punt intermig en la línia recta que uneix els dos grans, sinó més aviat en el punt intermig d'una paràbola el vèrtex de la qual tendeix a l'infinit. No en va, l'hemicicle del Consell té alguna cosa de paràbola i Nomen s'asseu al vèrtex. Col.locant-se a anys llum del PS i CR, ApC assolia l'equidistància, no per estar igual de prop, sinó per estar igual de lluny de tots dos.

El setembre passat, l'actitud de Nomen ja va desembocar en una curiosa situació en què el Govern socialdemòcrata i l'oposició reformista defensaven junts la Llei d'intercanvi d'informació mentre el partit frontissa els fustigava com mai. Tot plegat ha acabat portant a aquest acord encara no tancat: PS i CR pactaran tres reformes estructurals inajornables i el país anirà a eleccions anticipades en un any a tot estirar. A base de tensar el vèrtex de la paràbola, Nomen ha aconseguit que PS i CR s'entenguin, en un acord de mínims, però que s'entenguin; això algun mèrit deu tenir...

De moment té el mèrit d'haver seguit el seu destí bíblic: ha portat els andorrans a la terra promesa de la concertació, però ell l'haurà de contemplar des de fora. Tal va ser la condemna de Déu a Moisès quan era a la serralada d'Abarim, a l'entrada de Canaan.

Iago Andreu
El Periòdic

28 gener 2010